|
Fa anys i anys, la Vall del Ges i el Collsacabra era un indret amb grans boscos de roure, alzina i faig, rius d’aigües cristal·lines i pobles petits que vivien de treballar la terra i de tot el que els donava la natura. En aquest indret meravellós hi vivia un petit matxo que es deia Feliu. Els matxos com en Feliu, eren els encarregats de traginar menjar, llenya i altres productes per tots els pobles i per totes les cases de pagès de la zona. Aquesta era una feina molt feixuga i, al petit matxo, Feliu, li tocava sempre la ruta més llarga i dura. Així, un dia, quan va ser hora de partir, va dir-se: -“He de mirar que el trajecte se’m faci més plaent! Sempre em toca a mi el camí més llarg i estic més sol que un mussol”. Però rumia que rumiaràs, no sabia pas com fer-s’ho. I així anava fent camí, de Torelló cap a Vila-seca, cap a Saderra i cap el conegut cim de Bellmunt; tanmateix cada cop estava més emmurriat. Mentre caminava per la carena de Bellmunt, no parava de renegar, quan, de sobte, se li va acostar un agosarat ocell negre i li va dir: “Fas mol mala cara! Què t’ha passat?” En Feliu, esbufegant i amb la veu compungida, li respongué: “He de fer un llarg camí ben carregat i sol! Quin avorriment!” En sentir això l’ocell, un picot negre, li respongué que l’ajudaria ja que vivia a les fagedes, uns boscos meravellosos que es pinten de colors a cada estació de l’any. Si ara t’hi fixes, podràs contemplar els colors de la primavera. En Feliu, en sentir-ho, aixecà el cap i va quedar bocabadat. I per si no n’hi hagués prou, l’amic picot va decidir d’acompanyar-lo en el trajecte per compartir junts l’experiència del camí. Llavors enfilaren cap a Salgueda, travessaren el riu Ges i allà varen trobar un animaló pelut: una llúdriga. Aquesta els contà que ella vivia al Ges perquè era un riu molt net i amb molts de peixos per pescar. En Feliu i el Picot van explicar-li que havien de continuar el camí, i la Llúdriga també va voler afegir-se a la travessa. Així que tots tres junts van seguir la ruta, i van arribar al cim del Puigsacalm on van gaudir d’ unes magnífiques vistes . Continuaren per Bracons i passaren pel majestuós bosc de la Grevolosa amb els seus monumentals faigs. També pujaren a Cabrera i, allí, als prats de la seva falda trobaren un cabirol. Li explicaren que estaven descobrint l’entorn tot acompanyant en Feliu i el cabirol els digué que vivia allà en aquells frondosos prats on podia menjar tanta herba com volgués. El cabirol també va voler seguir els nous companys. Més tard, passaren per Collsaplana tot esbufegant, però contents amb els bonics paisatges amb què la natura els obsequiava i per les coses que aprenien. Sabien que ja no els quedava gaire camí. Tot i així, abans d’arribar, en un petit bassal, encara van conèixer un gripau. Aquest també tenia moltes ganes de recórrer i descobrir paisatges, però no sabia com desplaçar-se fora de l’aigua i els va demanar ajuda. En Feliu va dir-li immediatament que pugés al seu llom, perquè el millor de tot el camí havia sigut la companyia i l’amistat que havia fet amb els altres animals. Estava més content que unes pasqües! I així, tots quatre van arribar, de nou, al poble de Torelló. Estaven ben cansats, però molt feliços d’haver compartit un viatge tant meravellós, d’haver pogut gaudir dels bells paisatges, de la companyia, i d’haver après tantes coses sobre l’entorn. De tant contents que estaven, van decidir que, una vegada a l’any, tots plegats acompanyarien en Feliu en el seu camí i que, a més a més, tothom que volgués també ho podria fer! Així és com esdevingué que, cada any, molta gent de tot arreu vol fer el recorregut: PELS CAMINS DELS MATXOS!!! |